El turisme a les Illes Balears i l'Imperi romà
La decadència i caiguda de l’Imperi romà és un dels fets més analitzats de la història. Considerat per molts com el major enigma de tots, ha estat durant aquest segle i el passat un cas d’estudi i, també, punt de partida comparatiu per a multitud d’investigacions sobre crisis econòmiques arreu del món. El final de la “Roma eterna” s’ha mantingut al llarg dels anys com el paradigma per antonomàsia de l’exhauriment i defunció de les civilitzacions, entesa com el preludi i anunci de la fi del món o, com a mínim, de la nostra estimada civilització occidental. Durant els ss. XX i XXI s’ha viscut un interès creixent envers aquest problema, probablement pel fet que la societat actual té moltes semblances amb la de “la Roma clàssica”, i a que la cultura occidental està immersa en una etapa de canvis, com la Roma dels ss. III i IV. Metafòricament parlant, les Illes Balears podrien ser un cas similar al de la caiguda de l’Imperi romà.
Si analitzem el procés i evolució del fenomen turístic balear trobem etapes històriques que guarden grans similituds amb les de l’imperi dels Cèsars. Així, a la vegada que el turisme va entrar amb força a les Illes, en part gràcies al Pla d’Estabilització i a l‘augment del nivell de vida dels pobles europeus del centre i nord, el poder de l’economia balear va anar guanyat pes i prestigi i, al mateix temps, els seus treballadors/legionaris van anar adquirint formació any rere any, batalla rere batalla. Paral·lelament, la terra va ser conquerida per la "tirania" dels empresaris i operadors turístics, o baix la direcció del Cèsar de torn. A més, els hotelers, així com els emperadors romans, sobretot els de l’època daurada, no es van conformar en dominar i imposar la seva llei a les proximitats de Roma o les Illes, sinó que també van mirar a l’horitzó i conqueriren noves terres. L’empresariat mirà Amèrica i els Cèsars, Europa, fins arribar, fins i tot, aquests últims, a Àsia i Àfrica. L’ambició, l’afany per sentir-se poderós i l’esperit aventurer, varen fer, tant en un cas com en l’altre, que el món canviés i, a la vegada, que el que fins aquell moment coneixíem passés a ser història per, així , donar lloc a una nova era de prosperitat econòmica, canvi social i agressió al medi ambient.
Actualment el sector turístic balear sofreix una de les pitjors crisis de la seva història. De tots és sabut que l’actual model, basat en el número d’arribada de turistes, no és viable a mig plaç i, encara menys, a llarg. I si a tot això sumem dos factors condicionants de l’economia balear, un d’extern i un d’intern, el benestar social i econòmic assolit fins ara no està garantit per a les generacions futures. D’una banda, els nostres principals competidors (països del Magreb, Mediterrània oriental, el Carib, etc.) han estat els destins turístics els quals han guanyat més competitivitat segons un recent estudi de l’INESTUR. A més, amb l’entrada de l’euro, la convergència econòmica i la consegüent impossibilitat de devaluar la moneda local, han fet que el poder adquisitiu dels turistes, que abans gastaven grans sumes de pessetes en els nostres bars, cafeteries, restaurants o souvenirs, hagi disminuït de tal manera que els preus en els seus països d’origen, en molts casos, siguin més barats. I no parlem de les restriccions aèries que limiten el pes d’equipatge, que a la vegada limiten, també, el que un turista pot comprar a les Illes i emportar-se al seu país. En definitiva, hem perdut molta competitivitat i, en conseqüència, ingressos per turista. Per altra banda i, encara més important que el primer factor esmentat, si imaginéssim que els nivells educatius i de formació a les Illes formen part d’una classificació estatal com la que poden formar els clubs de futbol a la primera divisió espanyola, estarien de mitja taula per avall. A més, si tenim en compte que Espanya està a la cua de l’Europa dels 15, en quan a educació, no pas en futbol, consegüentment, les dades de la nostra comunitat es converteixen en xifres catastròfiques a nivell europeu. Es tracte, doncs, del “mal de les societats turístiques”, on la població jove, atreta pels diners fàcils que proporciona el turisme, no es sent incentivada a formar-se i abandona els estudis a edats primerenques. D’aquesta manera, amb aquest sistema productiu resulta difícil apujar el nivell educatiu. I ara que el turisme comença a fallar i necessitem formació tenim un problema.
Podríem afirmar que les Illes han estat un cas clar d’explotació indiscriminada dels seus recursos. Si en els països del tercer món, rics en recursos naturals, el que s’ha explotat ha estat el petroli, la fusta, el gas o els recursos minerals, en la nostra terra s’ha explotat el sol i la platja, les tradicions mil·lenàries i també l’exotisme inicial ja perdut. Per sort, a les Illes la riquesa s’ha distribuït de millor manera que en els països del tercer món, però no prou bé. A més, de què serveix generar molts ingressos per càpita si després gran part se’n va a Madrid i no torna? A part d’això, si analitzem bé el que ha passat, els grans beneficiats han estat els operadors turístics. Ja a l’any 1970, en un document molt avançat per a l’època amb el títol de “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, i guanyador d’un premi Ateneu, l’autor, el senyor Miquel Mesquida Ticoulat, advertia del que podia passar i finalment ha passat. Ja no som propietaris del nostre destí, sinó que depenem del que volen i fan els “tour operators”. Aquests últims són conscients que el món pot viure sense les Illes, però les Illes, segons l’actual model, no. Trist, però cert.
Com un bon amic sempre em recorda, “tots els imperis cauen”. Així com l’Imperi romà va anar conquerint terres i el seu camp d’acció va anar augmentant, l’Imperi va anar caient. Mentre es lliuraven batalles a l’Egipte dels faraons, Roma es corrompia. Cada dia que passava era un dia menys per a la fi d’aquell camí, d’aquella història. Fins que finalment ja no volien conquerir més terres, sinó mantenir les que ja tenien. I ni això. Els bàrbars van arribar i l’Imperi caigué! Roma s’esfondrà. A les Illes està passant el mateix. Mentres invertim a Amèrica, les nostres instal·lacions tornen obsoletes, el poder adquisitiu balear baixa i la nostra societat es corromp. Manca amor per la terra. Si primer de tot volíem aconseguir el màxim de places hoteleres durant el màxim de temps possible, ara, ja no perseguim augmentar la temporada turística, sinó, més bé, recuperar la de sis mesos. Potser aquest imperi que és el turisme també està caient. Potser hauríem de mirar més a la nostra Roma, ses Illes, i protegir-nos dels bàrbars. “Que vénen els bàrbars!” deia un.
El futur de la nostra terra ha d’estar en les nostres mans, no en mans alienes. Hauríem de ser capaços de veure més enllà, de mirar l’horitzó i, sobretot, de ser valents. Tan valents com els nostres avantpassats ho varen ser. Segons paraules del historiador Miquel Àngel Casasnovas, la nostra civilització al llarg de la seva llarga història ha sabut reinventar-se i trobar un nou model econòmic cada cop que s’ha presentat una situació de perill. Ara passa el mateix. Estem davant d’un nou escenari, davant d’un punt d’inflexió on les teories de l’empresari emprenedor de Schumpeter haurien de ser el nostre manual i, l’educació, la formació professional, la R+D+I, les energies renovables i el transport net, la nostra arma. El turisme ens l’hem d’estimar molt ja que sempre ens acompanyarà, però el camí no és només turisme. Ens hem de preparar pel que ens espera, que no és fàcil.
Setmanari El Iris (28/07/2010)
